Cohen va portar a terme la seva demostració durant un seminari de seguretat, realitzat a la Lehigh University de Pennsylvania, per a fer-hova inserir el seu codi en un comandament d'Unix. Transcorreguts uns cinc minuts va aconseguir obtenir el control de tot el sistema. Per a què no quedessin dubtes, Cohen va repetir la prova en quatre demostracions, obtenint el mateix resultat.

Si bé amb anterioritat ja s'havien realitzat algunes proves similars, aquesta era la primera vegada que es realitzava una demostració d'aquest tipus en un seminari d'aquestes característiques, quedant en evidència la necessitat de crear sistemes de seguretat que aconseguissin contrarestar aquest tipus d'atacs.

D'aquí en endavant la història ja és coneguda, avui dia convivim amb milions de virus, la seva difusiós'ha fet molt més efectiva gràcies a l'ús d'Internet com a mitjà de propagació.

El Club d'opinió és un cicle de 48 conferències sobre temes d’actualitat a 16 biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, en què hi participen escriptors i col·laboradors dels mitjans de comunicació.

Els seus anys a l'Argentina

Va néixer a Buenos Aires l'any 1937 en el si d'una família obrera. Tot i que estava molt interessat en la pintura i el cinema va començar a treballar als 14 anys en un taller tèxtil. El 1951 aconsegueix començar els seus estudis de pintura i dibuix, encara que poc temps després va començar a fer fotos amb una càmera Nikon. Amb 22 anys va realitzar estudis d'arts a l'Escola de Belles Arts de Buenos Aires i el 1959 va realitzar la seva primera exposició fotogràfica a la Galeria Galatea. El 1960 és nomenat fotògraf de l'Instituto Di Tella de Artes on va estar compatibilitzant aquesta tasca amb el treball pictòric.

A l'institut Torcuato di Tella hi havia un gran ambient creatiu però el 1968 es produeix un acte de censura sobre una obra de Robert Plate, anomenada Banys. A partir d'aquest moment es va produir la decadència de l'institut i el seu tancament el 1970. Coincidint amb aquesta circumstància Humberto Rivas va decidir convertir-se exclusivament en fotògraf abandonant el seu treball de dibuix i pintura i destruint totes les seves obres.

Després del tancament de l'institut va entrar a treballar al Centre municipal de recerca, art i tecnologia. Va estudiar cinema i va obrir un estudi de fotografia publicitària a Buenos Aires.

La seva arribada a Barcelona

El 1976 després d'un viatge per Europa arriba a Barcelona per instal·lar un estudi de fotografia publicitària, on es troba amb l'ambient de la transició i els moviments fotogràfics experimentals amb la revista Nueva Lente com a estendard del canvi.

Els plantejaments fotogràfics d'Humberto Rivas es situaven més propers a l'objectivitat, tenint com a referents a Richard Avedon, Alfred Stieglitz, August Sander i Henri Cartier-Bresson. No obstant això, a Barcelona la qualitat dels retrats objectivistes de Rivas és molt ben valorada per fotògrafs amb altres línies de treball com Joan Fontcuberta.

Des de 1976 fins a 2009 es va dedicar a tasques docents en diferents centres i universitats a Argentina, Espanya i Portugal.

Morí el 7 de novembre de 2009 a Barcelona, a l'edat de 72 anys. Dos dies després, el 9 de novembre, havia de rebre la Medalla d'Or al Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona. El guardó fou igualment concedit a títol pòstum i lliurat a la seva família.[1]

Obra

Els seus retrats es poden considerar d'una qualitat extraordinària, tant en els aspectes tècnics com expressius. Fer una fotografia de retrat el defineix Rivas com una mena de dialèctica o combat entre el fotògraf i el model.

Una lluita que Richard Avedon solia muntar en els seus retrats mitjançant l'ús de sessions fotogràfiques molt llargues fins a aconseguir els aspectes que buscava del retratat. D'altra banda, seguint els passos de la Photo-Secession, Rivas reconeix el mitjà fotogràfic com un art en si mateix dotat d'una especial qualitat de realisme.

Els retrats de Rivas no són escenificacions sinó un intent d'obtenir qualitats interiors. En aquest sentit destaca el seu interès documentalista, llegat en certa manera de la seva admiració pel treball de Cartier-Bresson i Sander. D'aquesta manera sembla més interessat en aconseguir el retrat en el seu ambient natural, en el context vital del retratat.

Els paisatges són una altra faceta destacada del treball de Rivas. Les seves imatges es caracteritzen per tractar-se normalment d'espais sense presència humana. La principal característica és la llum natural que li dóna unes textures especials. Alguns assenyalen que els seus paisatges són en realitat retrats d'edificis i objectes inanimats.

Premis i reconeixements

El seu treball ha estat reconegut amb diversos premis, entre ells:

* 1996 - Premi de les Arts Plàstiques Ciutat de Barcelona
* 1997 - Premi Nacional de Fotografia
* 2009 - Medalla d'Or al Mèrit Artístic

Algunes notes biogràfiques sobre l’autor

Comentaris a la tertúlia sobre el llibre L'Últim patriarca

Reflecteix molt bé l’ambient als carrers de la ciutat de El Caire: les olors, la llum, els comerços...

La narrativa de Mahfuz és fantástica. L’estil és planer, però el llibre és molt ric.

El que importa són les vivències dels protagonistes, que estan molt ben definits. Saps fins a on seran capaços d’arribar.

Mahfuz té l’habilitat de fer-te passar, a mida que llegeixes, de mer observador a veí del carrer Midaq.

La vida al carreró Midaq és difícil, però més difícil resulta escapar-ne. Envoltada per un ambient miserable poblat per alcavotes ambicioses, dentistes sense titulació, militars enamorats, prostitutes, comerciants avars i individus que cobren per deformar captaires més o menys sans, Hamida, jove i preciosa, busca un futur millor. La seva bellesa captiva Abbas, qui es desviurà per demostrar-li que l’estima amb bogeria; però també atrau Salim, un vell solitari i malcarat -tot i que ric- que li podria concedir tots els desitjos. En aquesta disjuntiva es troba quan apareix en escena un tercer pretendent: el seductor Ibrahim. El carreró dels miracles és, probablement, l’obra més popular i traduïda de Naguib Mahfuz. La força i cruesa amb que Mahfuz descriu les imatges de la desgràcia i la joia que formen les vides en aquest carreró del Caire han convertit aquesta novel·la coral en una peça fonamental en l’obra del premi Nobel i en un referent de la literatura àrab contemporània.

La nit de Guy Fawkes

La Nit de Guy Fawkes (en anglès: Guy Fawkes Night, també coneguda en anglès com Bonfire Night o Bommy Night, (la nit de les fogueres), Cracker Night o Fireworks Night (la nit dels focs artificials)) és una celebració que es realitza principalment al Regne Unit la nit del 5 de novembre, per commemorar el fracàs de l'atemptat del 5 de novembre de 1605, coneguda com la conspiració de la pólvora, amb el qual una facció de catòlics, entre els quals es trobava Guy Fawkes , van intentar volar el Palau de Westminster, la seu del Parlament a Londres.

V de Vendetta

V de Vendetta (V for Vendetta en l'original en anglès, també coneguda com V de Venjança) és una novel·la gràfica formada per una sèrie de deu comic books escrits por Alan Moore i il·lustrats majoritàriament per David Lloyd. Aquest últim també faria tasques de recolzament en el concepte i en el guió. És un còmic de ciència-ficció i intriga. Ambientat a l'any 1997, en una època posterior a una hipotètica III Guerra Mundial. Anglaterra s'ha convertit en un Estat feixista. En aquesta situació, apareix un misteriós personatge que se fa anomenar "V" i que ataca als interessos i agents de l'estat, tot creant el caos amb l'objectiu de enderrocar el govern i incitar a la població a adoptar una societat anarquista.

Obres d'Alan Moore a Can Casacuberta

Sobre Antoni Dalmau

Nascut a Igualada (Anoia) el 1951. Llicenciat en Dret (1972). Professor de català. President de la Diputació de Barcelona (1982-1987). Vicepresident del Parlament de Catalunya (1988-1995). Col·laborador de mitjans de comunicació. Professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació (Blanquerna) de la Universitat Ramon Llull.

Autor de llibres com: Pels camins de la història d'Igualada (1985) (Premi de la Crítica Serra d'Or 1985); El cor de l'espiral. Diari íntim d'un conseller d'Agricultura (1994); Terra d'oblit. El vell camí dels càtars (1997) (I Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica); Cartes a un jove polític. Què pots fer pel teu país (2000); Les festes tradicionals que no hem de perdre (2005); El cas Rull. Viure del terror a la Ciutat de les Bombes (1901-1908) (2008); Jocs, cançons i costums que no hem de perdre (2008) i Set dies de fúria. Barcelona i la Setmana Tràgica (juliol de 1909) (2009). Traductor de diversos autors francesos i belgues.

Algunes notes biogràfiques sobre l’autora

Comentaris a la tertúlia sobre el llibre L'Últim patriarca

- És un llibre molt fàcil de llegir.
- Les tècniques narratives que utilitza Najat tenen un estil propi i original.
- L’argument de l’obra ens fa pensar en situacions quotidianes que vivim amb el xoc de cultures.
- No hi ha diàlegs en tota l’obra però ha sigut molt fàcil de comprendre.
- És una ruptura amb les tradicions mil•lenàries.

L'ÚLTIM PATRIARCA
Najat El Hachmi

EDITORIAL PLANETA, S.A.
Col·lecció: Ramon Llull. Narrativa, 113

Pàgines: 332

Any d'edició: 2008

L'últim patriarca és la història d'una rebel·lió personal contra un ordre establert des de fa milers d'anys. També és una mirada lúcida sobre les víctimes i els botxins que en són partíceps.Mimoun i la seva filla neixen per complir el paper que el patriarcat els ha assignat, però uns canvis en les circumstàncies que els envolten seran decisius per propiciar el capgirament de l'ordre de les coses.

Aquesta és una història familiar, una història on les contradiccions internes dels personatges afloren per marcar unes relacions fetes de desencontres. Una història definida pel trencament que suposa la separació.La filla de Mimoun Driouch narra la seva vida des que ell neix fins que ella està a punt de començar la universitat. Ella vol entendre què ha fet del seu pare el tipus de persona que és, quines circumstàncies l'han convertit en una figura autoritària i dèspota, al mateix temps que inicia diversos intents per desfer-se del pes que té en la seva vida.

A partir d'un magistral i intencionat ús dels recursos propis de la tradició oral, l'escriptora Najat El Hachmi construeix una faula moderna que inclou moments de gran tendresa i moments d'un brutal dramatismem, tot amanit amb un sentit de l'humor que ratlla la corrosió. El resultat és un tipus de novel·la que, tant pels conflictes tractats com per la forma literària d'abordar-los, fins ara ha estat inèdit en la literatura catalana.

Najat El Hachmi Buhhu va néixer al Marroc l'any 1979, quan el seu pare ja havia emigrat a Catalunya, i als vuit anys va anar a viure a Vic. És llicenciada en filologia àrab per la Universitat de Barcelona. Col·labora com a tertuliana radiofònica al programa L'Oracle de Xavier Grasset a Catalunya Ràdio i esporàdicament publica articles a la premsa escrita. Escriu des dels onze o dotze anys, al principi com un entreteniment, però a poc a poc l'escriptura es va convertint en una via per canalitzar la inquietud de sentir-se de dos llocs alhora i en una manera d'acostar aquests dos mons a què pertany. El 2004 va publicar el llibre de narracions Jo també sóc catalana a Columna.

Claude Lévi-Strauss fou un antropòleg francès. Professor de sociologia a la universitat de Sao Paulo de 1935 a 1939, s'interessà per les poblacions indígenes de Brasil i realitzà diversos treballs de camp entre els indis bororo i nambikwara. Al 1959 va ocupar la càtedra d'antropologia social al Col·legi de França, que va mantenir fins la seva jubilació al 1982. Teòric destacat de l'estructuralisme, fou el seu introductor al camp de l'antropologia cultural i social, tingué també una gran influència per a pensadors com ara Roland Barthes, Michel Foucault, Gilles Deleuze, Jacques Derrida, Jacques Lacan o Judith Butler.

Nascut el 16 de març de 1906 a Granada, als setze anys es va traslladar a Madrid, on va estudiar Dret i Filosofia i Lletres, moment en què publicà les seves primeres novel·les Tragicomedia de un hombre sin espíritu i Historia de un amanecer.

Col·labora habitualment a les revistes Revista de Occidente i Gaceta Literária. Resideix a Berlín entre 1929 i 1931, moment en el qual sorgí el nazisme, i al seu retorn a Madrid es doctora en Dret a la Universitat de Madrid per esdevenir professor d'aquesta mateixa universitat.

És lletrat de les Corts des de la proclamació de la Segona República Espanyola. L'esclat de la Guerra Civil el troba donant conferències a Sud-amèrica, i durant la gurra exerceix com a funcionari del Ministeri d'Estat d'Espanya, actualment Ministeri d'Afers Estrangers.

Al caure la República s'exilia a Buenos Aires, on passa deu anys treballant i col·laborant en la revista Sud i al diari La Nación, per fundar posteriorment la revista Realidad. Es trasllada a Puerto Rico i des d'aquesta illa als Estats Units, on imparteix classes de Literatura espanyola a les universitats de Princeton, Rutgers, Nova York i Chicago.

El 1960 retorna per primera vegada a Espanya, retornant tots els estius per instal·lar-se definitivament a Madrid el 1976. Continua la seva tasca d'escriptor, conferenciant i col·laborador de premsa, entrant el 1983 a formar part de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua i fins a molt avançada edat segueix escrivint amb plena lucidesa.

El 1983 fou guardonat amb el Premi Nacional de narrativa de les Lletres Espanyoles per la seva obra Recuerdos y olvidos: 1. El exilio. El 1988 fou guardonat amb el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles pel conjunt de la seva obra, el 1991 amb el Premi Cervantes i el 1998 amb el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres.

Va morir a Madrid el dia 3 de novembre de 2009 a l'edat de 103 anys.

Obres de Francisco Ayala a Can Casacuberta

L’objectiu de l’acte era reunir en una jornada festiva els participants dels Clubs de Lectura Fàcil que s’organitzen a les biblioteques públiques i que han trobat en la Lectura Fàcil una forma de gaudir de la llengua i la literatura.

Es va comptar amb una àmplia representació geogràfica. Els participants provenien de Banyoles, Viladecans, Cornellà, Sentmenat, Barcelona, Rubí, Badalona, L’Hospitalet, Esparreguera, Manlleu, Cervelló, Alcarràs, Palamós i Mont-roig del Camp.

També hi van assistir representants de l’associació xilena Down 21 i de la Coordinadora Aragonesa de Personas con Discapacidad, interessats en conèixer de prop l’experiència de l’Associació Lectura Fàcil en el foment de l’edició de llibres LF i la promoció la lectora.

L’acte va ser inaugurat per Eulàlia Espinàs, presidenta del COBDC, Eugènia Salvador, codirectora de l’Associació Lectura Fàcil, Anna Falguera, Directora General de cooperació cultural de la Generalitat de Catalunya, Marta Cano, Cap del Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona i Oscar Carreño, de la Direcció de Programes del Consorci de Biblioteques de Barcelona.

Els actors Eulàlia Feliu i Jaume Muntaner van oferir una lectura dramatitzada del llibre L’Odissea, d’Homer, adaptada a Lectura Fàcil per Joan Alberich (Editorial Castellnou). La jornada va finalitzar amb l’actuació musical de Lídia Pujol.

Els clubs de Lectura Fàcil són grups de persones amb diferents capacitats lectores que es reuneixen periòdicament per compartir una lectura, guiats per un monitor/a. La tria dels llibres està basada en materials de Lectura Fàcil, és a dir, llibres escrits amb especial cura per a persones amb dificultats lectores.

Les dificultats lectores poden ser per diferents motius: persones nouvingudes que aprenen la llengua d’acollida, adults que s’inicien en la lectura, gent gran amb dificultats cognitives, persones amb discapacitat intel·lectual, ...

Prop de 700 persones participen en els 45 clubs de Lectura Fàcil que s’organitzen actualment a les biblioteques públiques de Catalunya. Els clubs de Lectura Fàcil són una important activitat de foment de la lectura que es du a terme des de les biblioteques, hospitals de dia, residències de gent gran,...

La trobada va tenir el suport de la Gerència de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, l’Institut Català de les Indústries Culturals, el Col•legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, la Subdirecció General de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, Consorci de Biblioteques de Barcelona, l’Espai Francesca Bonnemaison i el CPNL -CNL de Badalona i Sant Adrià.

Agraïm a totes les persones i entitats que van fer possible que la trobada fos un èxit.

Més informació:
Associació Lectura Fàcil
Ribera, 8 principal
08003 Barcelona
lecturafacil@cobdc.org

José Luis López Vázquez era fill d'una modista i d'un funcionari de Justícia. El pare abandonà la seva família al cap de pocs anys de néixer el futur actor, que va créixer en una llar formada per la seva mare, el seu oncle i la seva àvia. Es va formar com a actor al Teatro de las Organizaciones Juveniles i en el TEU, però també era figurinista i escenògraf, faceta en què va destacar durant els anys cinquanta i seixanta en obres com El casamiento engañoso de Gonzalo Torrente Ballester, Adèle o la margarita, de Jean Anouilh, El grillo, de Carlos Muñiz o Clerambard, de Marcel Aymé.[2] Gran part d'aquest material (figurins, dibuixos) fou donat per l'actor al Museo del Teatro de Almagro el 2007. Va ser ajudant de direcció de Pius Ballesteros i Enric Ferrers i el 1946 va debutar com a actor amb l'obra El antiquario, al Teatro María Guerrero. La seva carrera cinematogràfica va començar el 1951.

Va formar part de les companyies de Conchita Montes i d'Albert Closas. En aquesta faceta d'actor teatral es recorden especialment les seves actuacions a La plaza de Berkeley, El vergonzoso en palacio, Crimen y castigo, Historia de una escalera, Después de la niebla, Don Juan Tenorio, El calendario que perdió siete días, La dama boba, Las maletas del más allá, El abanico, Kean, Cena de matrimonios, Cartas credenciales, ¡Amoor!, Equus, La muerte de un viajante i El manifiesto, entre d'altres. Al cinema va interpretar en un principi papers còmics fent parella amb Gracita Morales, però cap als anys seixanta va començar a actuar en pel.lícules dramàtiques i va arribar a aparèixer en més de 200 llargmetratges, dels quals en rodava diversos a l'any: el 1971 va aparèixer com a actor a ni més ni menys que onze films. La majoria són comèdies a l'ús signades pels prolífics directors José María Forqué, Pere Lazaga i Mariano Ozores, però altres vegades són treballs de més entitat per a directors com Carlos Saura, Jaime de Armiñán, Pedro Olea, Antonio Mercero, Manuel Gutiérrez Aragón, Mario Camus, Juan Antonio Bardem, Marco Ferreri i Luis García Berlanga.

Entre els seus treballs per al cinema destaquen títols com Plácido, El verdugo, Peppermint Frappé, Atraco a las tres, La prima Angélica i la trilogia de Patrimonio nacional, de Luis García Berlanga, amb qui va arribar a rodar deu pel·lícules. També va interpretar migmetratges, en aquest gènere va ser el protagonista de La cabina, d'Antonio Mercero, que va guanyar un Emmy el 1973. També ha treballat amb directors nordamericans, com George Cukor a Viajes con mi tía (1972), i que va intentar emportar-se'l a Hollywood. En televisió ha protagonitzat les sèries Este señor de negro (1975-1976) i Los ladrones van a la oficina (1993-1996).

Va estar casat amb l'actriu Ana María Ventura, i després es va relacionar amb Catherine Magerus, amb la qual no va poder casar-se a causa de la inexistència de divorci i de la qual va tenir dos fills, José Luis, dedicat al cinema i Virgina, morta el 1994. Posteriorment va tenir dues filles amb la periodista Flor Aguilar; en els seus últims dies es va relacionar amb l'actriu Carmen de la Maza.

Entre altres premis, va obtenir els premis espanyols: Ricardo Calvo (1982), el de l'Espectador i la Crítica (1982), la Medalla d'Or al Mèrit en Belles Arts, la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball i el Premi Nacional de Teatre. També li van concedir la I edició del Premi Nacional de Teatre Pepe Isbert, que atorga l'Associació d'Amics de Teatre Circ d'Albacete, avui Amics dels Teatres d'Espanya (AMITE).

L'actor va morir el 2 de novembre de 2009 a Madrid, als 87 anys, després d'una llarga malaltia.[3] La capella ardent es va instal·lar al Teatro María Guerrero, que és on havia iniciat la seva carrera d'actor 63 anys abans.

Material de José Luis Lópz Vázquez a Can Casacuberta

Barcelona 29 d’Octubre a l’1 de Novembre de 2009

En tot el món s’està reconeixent la necessitat d’un espai internacional on construir i coordinar un marc global i una agenda comuna per a temes relacionats amb la cultura lliure i l’accés al coneixement. El Fòrum de Cultura Lliure té com a objectiu crear aquest espai, reunint a les principals organitzacions i veus actives en el món de la Cultura i el coneixement lliures; un punt de trobada on seure a treballar junts i posar en comú les respostes davant les problemàtiques urgents sorgides arran del canvi de paradigma.

El Fòrum serà un espai d’elaboració de propostes des de la societat civil per a presentar l’opinió de la ciutadania enfront del debat sobre la privatització de la creació i la propietat intel·lectual i la seva incidència en l’accés al coneixement i en la creació i distribució de l’art i la cultura.

[ !ULL! i ningú està dient que els i les artistes no hàgen de viure del seu treball, si així ho desitgen* ]

* ” Free as in freedom not as in free beer”

El sistema Millennium permetrà mantenir les tasques i serveis habituals de les biblioteques des d’una plataforma tecnològica actualitzada, i a més oferirà avantatges a la tasca diària de les més de 1.000 persones que integren la plantilla de la Xarxa de Biblioteques Municipals i als seus usuaris. Facilitarà la gestió dels tràmits bibliotecaris, alguns dels quals es realitzaran de forma automàtica des del sistema, com ara els avisos recordatoris per correu electrònic de devolucions de documents, reserves disponibles o cancel•lades i reclamació de documents. A més, els usuaris que es registrin al web de la Xarxa disposaran d’un espai personal on consultar les llistes de títols que alguna vegada s’han endut en préstec, guardar les seves cerques preferides al catàleg o valorar els llibres que han llegit.

La transició del sistema VTLS al Millennium comporta, però, aturades temporals d’alguns serveis que afecten les biblioteques i, en alguns casos, també els seus usuaris. Pel que fa a les afectacions als usuaris de les biblioteques, des del 12 d’octubre i fins al 18 de novembre, s’atura el servei de préstec interbibliotecari. Així mateix, els dies 16 i 17 de novembre hi haurà una aturada del servei de préstec de qualsevol tipus de document, fet que suposa que durant aquests dos dies les biblioteques de la Xarxa no podran realitzar préstecs, retorns ni renovacions de documents. Durant aquests dies 16 i 17 de novembre, en els quals es carregaran totes les dades al nou programa, des del web de la Xarxa els usuaris tampoc podran realitzar renovacions dels seus préstecs, reserves de documents ni sol—licitar el carnet de biblioteca. Aprofitant l’avinentesa del canvi de sistema, també es millora el servei de préstec de documents de cara als usuaris. Així, a partir del 18 de novembre, les biblioteques de la Xarxa podran prestar fins a 30 documents, dels quals 15 seran llibres i 15 audiovisuals, durant 30 dies (fins ara el termini de préstec era de 21 dies per als llibres i 7 per als audiovisuals).

Millennium és un dels programes més moderns en l’àmbit de la gestió. Més de 4.500 biblioteques d’arreu del món l’utilitzen. Les biblioteques de la província de Barcelona l’utilitzaran properament ja del programa Millennium ha estat comuna entre la Xarxa de Municipals, el Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya.

Perquè avui existeixi Internet primer va haver d'existir ARPANET, un projecte iniciat a la dècada dels 60 per comunicar diverses computadores allunyades unes de les altres. Joseph Carl Robnett Licklider va escriure diversos documents reflexionant sobre una xarxa intergalàctica. Un any més tard Licklider va obtenir un càrrec important a ARPA (ara DARPA) on va convèncer a dues persones, Ivan Sutherland i Robert Taylor, de la importància de construir aquesta xarxa.

A mitjans de 1968 ja existia un pla per construir ARPANET i l'abril de 1969 BNN Technologies va ser la comapanyia escollida per implementar aquesta xarxa. Va ser en aquesta època en que es va proposar la creació d'IMP (Interface Message Processor) sistema dedicat a rebre i redirigir paquets de dades als equips corresponents, és a dir, una versió molt bàsica del que avui coneixem com a routers.

La versió inicial d'ARPANET consistia en només quatre IMP instalats en quatre institucions:

1. UCLA
2. Stanford Research Institute
3. UC Santa Barbara
4. Universitat d'Utah

Cada un formava un node. La primera comunicació a través d'ARPANET va ser fet el 29 d'octubre de 1969 a les 10:30 PM, avui fa 40 anys. Va ser originat a UCLA i enviat al Stanford Research Institute; el missatge simplement contenia la paraula: login, però només van arribar les dues primeres lletres perquè el sistema va fallar. Una hora més tard va ser possible fer un login complet.

La següent fita en la història d'Internet es celebrarà en una mica menys d'un mes: el 21 de novembre de 1969 es va aconseguir fer la primera connexió permanent usant ARPANET entre els IMP d'aquestes dues institucions i dies més tard, el 5 desembre 1969 es va aconseguir fer una connexió permanent entre els quatre nodes.

L'Espai Betúlia presenta el treball d'un artista que malgrat no ser nascut a la ciutat hi viu des de fa molts anys, i està plenament integrat en el cos social i cultural badaloní. Dionís Òrrit ens proposa una reflexió que gira al voltant del "fet literari" en la seva màxima amplitud, des dels propis creadors fins als mecanismes de difusió i distribució del producte resultant. La mirada de l'artista és crítiva i, per què no dir-ho, en algun moment arriba a la mordacitat del tauró que volta entremig de les seves possibles preses. Però la reflexió el du també pels viaranys de la identitat i la voluntat d'afirmació d'un poble, i ho fa sense complexos, acceptant les limitacions i sense defugir les contradiccions resultants de'una existència que ha de lluitar per la senzilla raó de ser-hi. I tot plegat en una societat canviant i mmersa en una important crisi de valors. En paraules de Dionés Òrrit:

"Continuarà (irredempt) és simplement una mirada a l'univers català en la similitud i la voluntat que ens anima i regeix com a comunitat en l'afany per perdurar en les seves pròpies senyes d'identitat. Aquestes obres, sense pretendre- ni de lluny- abastar per elles mateixes el sistema sencer, sí que duen implícits alguns elements que poden conformar-lo . No hi ha una voluntat discursiva d'il"Lustrar els punts bàsics o crítics del sistema literari de casa nostra, tan sols es pretén aportar elements, granets de sorra per a la reflexió i el debat permanent des d'una visió personal i compromesa.

Novetats en la política de préstec

- 30 dies de préstec per a tot tipus de materials, tant llibres com audiovisuals i multimèdia, a tota la xarxa, amb un màxim de 15 documents de paper i 15 de no paper.
- 3 renovacions
- Nou carnet de punts
- 1 punt de penalització per document i dia de retard
- Bloqueig del carnet durant 15 dies en perdre els 50 punts inicials
- Notificació automàtica per correu electrònic dels retards i les penalitzacions

En aquests temps de crisi, ja seria candidat a la prejubilació. I és que Astèrix, l’heroi gal creat pel dibuixant Albert Uderzo i el guionista René Goscinny, compleix 50 anys el 29 d’aquest mes; una efemèride que se celebra amb un nou àlbum que es posa a la venda avui a tot el món, amb una tirada de 300.000 exemplars a l’Estat espanyol, en català, castellà, gallec i euskera.

L’aniversari d’Astèrix i Obèlix. El llibre d’or va ser presentat el dia 8 per Uderzo –el supervivent del tàndem– a la Biblioteca Nacional de França, en un acte amb categoria de gran esdeveniment, però només se’n va mostrar la portada: el misteri ha envoltat fins avui el contingut del llibre, del qual només havia transcendit que estava compost de 56 pàgines de dibuixos inèdits d’Uderzo i un vell text de Goscinny.

“És una mica diferent dels àlbums clàssics”, va dir Uderzo a la premsa, “ja que són historietes curtes en les quals tots els personatges fan referència a l’aniversari”. En el volum hi ha molts dels personatges que han anat apareixent al llarg d’aquests 50 anys per les aventures d’Astèrix i, efectivament, no és tant una història estàndard com un seguit d’anècdotes on es detallen els preparatius que tenen lloc a l’irreductible llogarret gal per a la celebració de l’aniversari, i que inclou diversos homenatges, com unes pàgines en què els protagonistes de la sèrie parodien obres mestres de la pintura.

A més de la publicació de L’aniversari d’Astèrix i Obèlix, a França s’han preparat un seguit d’actes per celebrar les noces d’or d’uns personatges que han esdevingut una veritable icona de la cultura popular europea del segle XX. Així, el Museu de Cluny acollirà des del 28 d’octubre una exposició d’originals d’Uderzo i de textos mecanografiats per Goscinny. I avui s’estrena al teatre Champs Élysées de París el concert Le Tour de Gaule musical d’Astérix, de Frédéric Challin. A més, a la presentació del còmic es van exhibir dos segells commemoratius del servei de correus francès.

El 29 d’octubre del 1959 es van començar a publicar les aventures d’Astèrix i Obèlix al número 1 del setmanari Pilote, aventures que no es van veure recopilades en àlbum fins al 1961. Tots dos s’havien conegut en una agència belga destinada a assortir els diaris d’historietes, i ja havien treballat plegats en les aventures de Luc Junior i del pell-roja Oumpah-pah. En aquest cas van decidir recórrer a la història de l’ocupació de la Gàlia durant l’Imperi Romà (tot i que als anys 50 aC en què s’ambienten les històries encara no havia tingut lloc aquesta ocupació) per crear un heroi autòcton que contrarestés la influència de la historieta nord-americana: un homenet petit i astut que cobra una força sobrehumana gràcies a la poció màgica del druida Panoràmix.

Una química màgica
Influïdes al mateix temps per la gran revista satírica nord-americana Mad, per Walt Disney i per la tradició del còmic francobelga (amb Tintín i Spirou com a personatges més representatius), les aventures d’Astèrix s’han beneficiat de la química –tan màgica com la poció– entre el magisteri gràfic d’Uderzo i el geni narratiu de Goscinny, mestre del joc de paraules, de la precisió en la caracterització dels personatges i del running gag (o acudits que es van repetint d’àlbum en àlbum). Un dels secrets del seu èxit ha estat precisament la diversitat de lectures que possibiliten les historietes, des d’un nivell més elemental i infantil a un altre de sàtira de la societat contemporània. Un èxit que s’ha traduït en marxandatge de tota mena, vuit pel·lícules d’animació, tres amb actors reals i un parc temàtic a Plailly, als afores de París.

Una història que, malgrat tot, no ha estat mancada de controvèrsies. No són pocs els fans que creuen que la sèrie s’hauria d’haver acabat el 1977, amb la mort de Goscinny, i que la qualitat dels guions escrits pel mateix Uderzo ha estat progressivament decreixent. D’altra banda, aquest mateix any Uderzo s’ha enfrontat judicialment a la seva pròpia filla, que l’ha acusat de trair l’esperit original en vendre la seva part de la societat que gestiona els drets d’autor d’Astèrix a Hachette, cosa que permet al gegant editorial que d’altres autors puguin prosseguir les seves històries després de la seva mort.

Obres d'Astèrix a la biblioteca

El jurat del premi ha estimat que Ian Rankin (Cardenden, 1960) recull la tradició britànica de la narrativa policial actualitzant-la i adaptant-la a l'actualitat. El veredicte fa constar, a més, que el personatge principal, l'inspector Rebus, agafa el testimoni dels seus predecessors aportant un punt de vista més actual, dinàmic i pròxim a "la crua realitat que s'oculta després dels delictes i els crims".

El jurat ha estat format per Paco Camarasa, Juan José Arranz, Jordi Canal, Alícia Giménez Bartlett, Daniel Vázquez Sallés i Sergio Vila-Sanjuán.

Obres de l'autor a Can Casacuberta

Què és MusicaLliure.cat?

MusicaLliure.cat és un portal de descàrrega de música en català. La música està classificada per facilitar-ne l'ús i el sistema de comentaris permet llegir recomanacions i opinions.

MusicaLliure.cat és també una eina de promoció pels autors. Grups de música, cantants solistes o conjunts instrumentals poden publicar-hi la seva música per augmentar-ne la visibilitat. MusicaLliure.net ha demostrat presentar molts avantatges als creadors.

MusicaLliure.cat és un mitjà perquè els autors aconsegueixin ingressos de forma indirecta. A MusicaLliure.net hi poden publicar les dates dels seus concerts i poden enllaçar amb la seva botiga de marxandatge en línia per procurar que l'augment de visibilitat de la seva obra suposi també un augment dels seus ingressos.

MusicaLliure.cat es basa en uns punts ideològics concrets que hem redactat i hem titulat amb el nom de Declaració de principis de MusicaLliure.net.

El grup irlandès U2 retransmetrà de manera gratuïta i en directe pel YouTube el seu concert del proper diumenge al Pasadena Rose Bowl (Califòrnia), "una iniciativa sense precedents", segons la pàgina oficial de la banda".

El mànager d'U2, Paul McGuinness, escriu a la web que "el grup ja tenia pensat des de fa temps portar a terme una iniciativa d'aquestes dimensions" i afegeix que "normalment els fans han de viatjar per veure els seus ídols, però aquesta vegada U2 arribarà sense problemes als seus seguidors".

El concert, penúltim d'aquest any del grup i realitzat en col·laboració amb Live Nation, es retransmetrà per streaming als cinc continents.

U2 a la biblioteca Can Casacuberta

La Diputació de Barcelona està susbstituint a la Xarxa de Biblioteques Municipals l´actual sistema informàtic de gestió bibliotecària, VTLS, pel nou sistema, Millennium. Està previst que el canvi es materialitzi durant el mes de novembre de 2009.

El nou sistema de gestió bibliotecària Millenium permetrà a les biblioteques de la Xarxa de la província de Barcelona adaptar-se millor a l'entorn tecnològic actual.

La transició d'un sistema a un altre comportarà una aturada temporal de determinats serveis, com ara:

Suspensió total del préstec interbibliotecari:

A partir del 12 d'octubre hi haurà la suspensió total del préstec interbibliotecari: no es poden fer peticions de préstec interbibliotecari de cap tipus de documents (ni disponibles ni prestats) durant aquest període a cap biblioteca de la Xarxa de Biblioteques Municipals.

Els usuaris no podran accedir a les seves dades personals:

A partir del 19 d'octubre els usuaris de les biblioteques de la Xarxa no podran accedir a les seves dades personals.

Suspensió total del servei de préstec:

Els dies 16 i 17 de novembre les biblioteques de la Xarxa no podran realitzar préstecs, retorns ni renovacions de documents. Els usuaris tampoc podran realitzar renovacions en línia dels seus préstecs, reserves en línia de documents ni sol·licitar el carnet de biblioteca.

Kafka, a pinyes pel su arxiu secret

Per: ELÍAS Zaldívar, Público
La Biblioteca Nacional d'Israel va demanar aquesta setmana a la Cort per a Assumptes de Família de Tel Aviv que ordenés a Eva Hoff el lliurament d'un arxiu que conté manuscrits, cartes i dibuixos desconeguts de Franz Kafka per catalogar i posar-los a disposició dels estudiosos i del públic. Eva i la seva germana Ruthie, ho van heretar de la seva mare Esther Hoff, l'ajudant de Max Brod (l'amic íntim de Kafka) fa dos anys. Ho tenen sota clau en caixes fortes i en un miserable apartament de Tel Aviv.

La Biblioteca també va anunciar el passat dijous que demanarà al Museu Alemany de Literatura Moderna on es troba la majoria dels manuscrits coneguts de l'escriptor cedits per Max Brod i li ha exigit la devolució del manuscrit d'El procés, venut per dos milions de dòlars al museu per l'hereva de Brod.

Els documents revelen detalls de la vida íntima de l'escriptor txec

El destí d'aquest ignot tresor literari es ventila des de fa més d'un any en els jutjats. Pel que sembla, podria tractar-se d'un arxiu amb milers de documents que revelen detalls de la vida íntima de Kafka, i que va amagar durant 40 anys Esther Hoff, que el 1968 el va rebre com a llegat de Brod, l'escriptor que va revelar al món l'obra Kafka .

Entre els documents de l'arxiu hauria 70 cartes intercanviades per Kafka amb el seu amant, Dora Diamant, durant un període de 20 anys, la dona amb la que no va poder casar-se, segons va escriure la seva germana, Kathi Diamant, en el llibre L'últim amor de Kafka .

La Biblioteca israelià sosté que és ella l'hereva legal d'aquest patrimoni i formularà la demanda aquesta setmana que ve en una cort d'Alemanya amb l'argument que l'adquisició del manuscrit per part del Museu de Marbach és "il.legal".

La Biblioteca israeliana demanarà al Museu Alemany de Literatura Moderna
Memòria fora de perill

Max Brod va salvar aquestes obres desconegudes i altres documents de Kafka, a més de les seves, quan va fugir amb la seva dona de Txecoslovàquia després de la invasió de l'Alemanya nazi, i els va portar a Palestina, llavors sota mandat britànic, el 1939, nou anys abans de la fundació de l'Estat hebreu.

Brod va morir el 1946 a Tel Aviv sense conèixer la totalitat del seu preuat arxiu, ja que qui es va quedar amb ell va ser Esther Hoff, la seva secretària i assistent.

La institució exigeix la devolució del manuscrit d'El procés

En obrir-se aquesta setmana les portes del tribunal on la Biblioteca Nacional gestiona la devolució de l'arxiu de Max Brod, per tal de recuperar per al patrimoni públic, va transcendir que qui va comprar el manuscrit d'El procés va ser el museu alemany.

El judici per rescatar els papers de Kafka, entre ells desenes de cartes d'amor intercanviades amb la dona que el va ajudar a morir el 1924, se subjecta, encara que sembli difícil creure-ho, en plets per divorcis, tinença de fills i altres.

Els documents secrets de Kafka es troben en el més gran dels misteris i ningú ha aconseguit treure encara les claus a les dues filles d'Esther, de les que es pensa ja han venut part del contingut.

Des del punt de vista jurídic, la dificultat rau en la interpretació del llegat de Max Brod. Segons el diari Haaretz de Tel Aviv, Brod li va encomanar a la seva secretària lliurar l'arxiu a les institucions públiques però les germanes Hoff sostenen que aquest tresor públic és un bé de família.
Kafka és d'Israel

L'Arxiu Nacional d'Israel podria apel.lar davant del Tribunal Suprem de Justícia per a descarregar el fitxer si els advocats de les Hoff aconseguissin una fallada contrari de la cort de Tel Aviv. Els representants de l'Arxiu exigeixen, simplement, impedir que aquests preciosos documents surtin del país.

L'editor alemany Klaus Wagenbach, amic proper de Brod, és una de les poques persones que han vist l'arxiu. Segons el seu testimoni, conté il lustracions de Kafka. Wagenbach percebre aleshores el zel amb què Esther Hoff el guardava.

"Brod em va deixar veure-ho però en secret, temorós que ens veiés Esther. Ella no li permetia exhibir els materials", va comentar Wagenbach. "Era una dona impossible per no dir més", segons Rafi Witter, de la Biblioteca Nacional a Jerusalem. No només impossible, també "invisible": mai la va entrevistar ningú i va morir als 102 anys.

Entre el que retenen les germanes Hoff, es creu, hi ha els diaris del propi Brod, en què parlaria de Kafka i del seu últim amor amb una dona jueva que el va cuidar quan estava malalt en l'última etapa de la seva vida.

Ulrich von Bilova, director dels arxius alemanys, presumeix que entre els papers en poder de les Hoff, estaria el manuscrit de Hochzeitsvorbereitnung auf dem Lande [Preparatius per al casament al camp], com Kafka va escriure el 1907.

L'editorial i empresa del diari independent Haaretz també és un dels demandants i l'únic mitjà de la premsa local que informa sobre les alternatives del judici sobre el que molts consideren un delicte cultural. La secretària de Brod, segons el diari, va violar un contracte amb una gran editorial alemanya interessada en publicar una de les obres ocultes.

La Llei d'Arxius d'Israel, declara el seu director, Josuè Freundlich, prohibeix la sortida del país de "documents importants per a la història i la cultura del poble jueu", sense dir abans una inspecció. Hoffe hauria venut fora les peces que va vendre de Kafka.

Segons l'investigador Mark Gelber, professor del Departament d'Estudis Alemanys de la Universitat Ben Gurion de Beersheba, "l'íntima connexió de Kafka amb el sionisme i amb els jueus" és una de les primeres raons per les quals s'hauria de prohibir a les germanes Hoff treure aquests documents del país. Pel que fa a Brod, "es va afiliar al sionisme abans de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), va viure i treballar aquí. I aquí, a Israel, està enterrat", va afegir Gelber.

El biògraf Louis Begley, autor d'El terrible món que porto dins meu: Franz Kafka, un assaig biogràfic postula, en canvi, que Kafka no va ser sionista ni membre de la seva col.lectivitat.

Hoffe va ser arrestada el 1974, a l'aeroport internacional de Ben Gurion de Tel Aviv, quan es disposava a abordar un avió amb destinació a Suïssa per vendre documents de l'arxiu de Brod. La història de l'arxiu Brod és digna d'un relat de Kafka.

Eva Hoff va declarar el 1993 al setmanari alemany Der Spiegel que si s'arribés a difondre els diaris de Max Brod, també dins del seu arxiu, "revelaran una cosa terrible". Les incògnites i enigmes als 84 anys de la mort de Franz Kafka segueixen en peu, i en les xarxes de la justícia, com tants dels seus cèlebres i atribolats personatges. El procés encara no ha acabat.

Hi ha qui comença el dia amb vuit gots d'aigua, altres amb un parenostre, alguns amb el peu esquerra... Nosaltres us convidem a llevar-vos amb una bona vinyeta. I com qui no vol la cosa, intentarem mantenir-vos desperts amb informació fresca del món del còmic en general, i especialment de l'humor gràfic i satíric. Aquells que esmorzeu sense presses, podeu tafanejar a l'arxiu de notícies (acompanyat d'un índex de paraules clau), a la secció de novetats del mercat i a l'agenda.